Una de les activitats del grup de Memòria Històrica de l’Ateneu Llibertari són les rutes llibertàries al barri.
La necessitat de fer-les és, per un costat, recuperar un passat de dignitat, solidaritat, suport mutu, autoorganització, lluita i rebel·lia dels nostres avis/es i besavis/es i, per l’altre, donar-ho a conèixer a les generacions actuals, tenint en compte que aquest passat està interessadament silenciat per part del règim corrupte que ens governa, no sigui que l’exemple es propagui i els seus privilegis comencin a trontollar.
La quantitat de dades i esdeveniments que anem trobant és tal, que ens hem vist obligats a dividir la ruta prevista inicialment, en varies. i ens han sortit de moment quatre.
La primera ruta ens va confirmar que hi ha moltes persones amb ganes de conèixer allò que ens intenten amagar, la vam fer durant l’octubre llibertari de l’any passat i abastava el segle XIX, vam conèixer com era la Gràcia obrera, des del doble punt de vista de l’espai com del temps. Va ser un èxit inesperat d’assistència , unes 60 persones!
Aquesta segona ruta comença amb una de les figures amb què vam acabar la primera, la de la propagandista i activista llibertària, Teresa Claramunt. Oradora intel·ligent i contundent, amb aquella imatge de “xinxa de fàbrica”, que no va dubtar embarassada, donar-se cops en el seu ventre inflat davant l’audiència d’obrers reticents a la vaga 1902 i cridar “aquest fill meu no serà tan covard com vosaltres”. És amb aquesta vaga que arrenca el recorregut i  per aixó primer ens aturem al carrer Mariana Pineda 5, on va viure amb Leopoldo Bonafulla i on va editar diverses publicacions anarquistes.
Anem ara fins al carrer Montseny, aquí estava la Societat de Paletes de Gràcia, una llavor més d’aquell sindicalisme que va créixer com Solidaritat Obrera i després CNT. El seu local també va ser seu d’una d’aquelles escoles racionalistes, seguidores de l’Escola Moderna i en ell va iniciar les seves activitats el grup esperantista Paco Kaj Amo que després va estar al carrer Planeta.  Al costat, la Cooperativa Obrera La Lealtad, i que també van fundar un grup de paletes (casualitat?) avui ocupada pel Teatre Lliure.  Davant mateix ens hem d’aturar en un dels principals successos d’aquests tres decennis que ens ocupen, l’anomenada Setmana Tràgica per als capellans i burgesos, o la “Gloriosa” per als treballadors rebels i … per a les dones, ja que va ser una revolta on la dona va ser l’eix central, no oblidem que va ser una altra “revolta de les quintes”. L’Església Felip Neri, que va ser incendiada, la barricada al fons del carrer, i més enllà la més imponent de Torrent de l’Olla, després de passar per la plaça de la Revolució on el metge anarquista Luis Bulfi  imprimia la revista “Salud y Fuerza ” proposant la “vaga de ventres” a les famílies obreres, mitjançant mètodes anticonceptius
I una altra vegada la protesta de les dones, en les indústries Puigmartí a la vaga de “La Constància” de 1913, o en els “rebomboris del pa” a l’Abaceria, contra l’escassetat d’aliments i l’especulació dels botiguers.
Ara ens arribarem fins a  Ros de Olano /Gran de Gràcia, on hi havia el cinema Smart, lloc de la cita de Largo Caballero amb el comitè de vaga de  la CNT per preparar la Vaga General Revolucionària de 1917. Pujarem fins a un altre cinema avui, aleshores Teatro Bosque on es van realitzar dos importants mítings en la històrica  Vaga de la Canadenca de 1919.
Després baixarem gairebé en picat i visitarem els escenaris del pistolerisme i la violència d’aquells anys, la de la patronal dels pistolers del Lliure, com l’atemptat contra l’anarquista gracienc Carles Bort, també de l’assassinat d’un cenetista per un membre de la UGT. Passarem pel lloc on va ser abatut Bravo Portillo, un dels màxims organitzadors del pistolerisme patronal i pujant ja, on va viure Pere Mateu, un dels que es va carregar al President de Govern Eduardo Dato.
Ja només ens quedarà arribar-nos a Santa Àgata on hi va haver una escola racionalista a principis de la Dictadura de Primo de Rivera i entreveure el lloc on va estar situat el sindicat de barri, un més des d’on es va reconstruir ràpidament el sindicat de la CNT, després de la gran repressió que va representar la violència patronal i governativa fins a culminar amb el període de Dictadura de 1923 fins a 1930.

 A aquesta hora potser estem una mica cansades, però no us preocupeu anirem a recuperar forces amb un pica-pica gratuït.