Una de les activitats culturals que ens plantejàrem des d’un principi a l’Ateneu Llibertari de Gràcia és la de fer periòdicament un cinefòrum, una programació de cinema en la qual tinguessin espai tant pel·lícules rela-cionades amb actes i xerrades que es realitzessin a l’Ateneu, com d’altres que interessessin a cinèfils o sim-plement sense altre propòsit que el de distreure l’espectador, un espectador del qual esperem també que participi tant en els col·loquis com a la mateixa programació.
==============================================
Per saber sobre les activitats del grup de Cinefórum punxa aquí.
DIVENDRES 31 DE MARÇ A LES 7 DEL VESPRE
«Kakfa», de Steven Soderbergh. Guió: Lem Dobbs. Int.: Jeremy Irons (Kafka), Theresa Russell (Gabriela), Joel Grey (Burgel), Ian Holm (doctor Murnau), Armin Mueller-Stahl (inspector Grubach), Alec Guinness (cap de personal). EUA, 1991.
RESUM
No veiem Kafka assegut davant la màquina d’escriure, sinó relacionant-se amb els anarquistes de Praga. Es tracta de «l’episodi anarquista» de la vida de l’escriptor, abans de la creació literària.
KAFKA, L’ANARQUISTA DE PRAGA
Molts professors de literatura presenten l’obra de Kafka embolcallada d’una boira estrambòtica i fan un retrat del seu autor en què transformen Kafka en el Lovecraft de Praga: un escriptor que vivia tancat dins la peixera de l’art i que abocava en el paper les al•lucinacions i els fantasmes sortits de la seva fantasia. És una interpretació que no s’aguanta per enlloc. Kafka no es girava d’esquena al món que l’envoltava, sinó que tocava de peus a terra i captava la realitat del seu temps. «”El món de Kafka”, el de la seva literatura, no és cap món de somni, sinó precisament el de la seva experiència, en bona part, professional», escriu Gabriel Ferrater en el pròleg a la traducció catalana d’«El procés» (edicions Proa, p. 14).
El guionista Lem Dobbs i Soderbergh presenten el Kafka que va existir de debò a Praga, que treballava en una companyia «d’assegurances obreres contra els accidents» i que es relacionava amb els anarquistes. No es tracta, però, d’una biografia amb vocació documental ni adapta una obra de Kafka, sinó que és una exploració sobre l’univers literari de Kafka, sobre l’origen dels seus temes. Una investigació en forma de ficció: Kafka viu uns fets misteriosos que més endavant es reflectiran a la seva obra. Dobbs i Soderbergh adopten un plantejament molt original: construeixen un «thriller» (pel•lícula d’intriga) amb Kafka i els anarquistes de Praga com a protagonistes.
Hi veiem, doncs, l’escriptor abans de la creació literària. Tot això coincideix amb el que sabem de la seva vida. «L’interès de l’episodi anarquista de la biografia de Kafka (1909-1912) és que ens ofereix una de les claus més aclaridores per a la interpretació de la seva obra, en particular dels escrits a partir de l’any 1912», escriu Michael Löwy a l’article «Franz Kafka i el socialisme llibertari». Löwy detalla l’interès de Kafka per les idees llibertàries, la presència assídua de l’escriptor a les reunions dels cercles anarquistes de Praga i les seves lectures dels autors àcrates (Bakunin, Kropotkin, Reclus…). El 1909 va participar en una manifestació contra l’execució de Ferrer i Guàrdia. Löwy també analitza la inspiració llibertària de les novel•les de Kafka: «Amèrica», «El procés», «El castell» i «A la colònia penitenciària». L’article de Löwy a la xarxa només l’hem pogut pescar en francès i en italià.
Si Soderbergh il•lustra «l’episodi anarquista» de la vida de Kafka de la millor manera possible, o no, això és una qüestió oberta al debat. D’altra banda, a alguns crítics no els va acabar de fer el pes la segona part de la pel•lícula. Tant se val. El seu mèrit na principal és que presenta en pantalla gran i sense embuts uns fets cabdals per a entendre l’obra de Kafka.
ACTORS EN PLENA FORMA
Steven Soderbergh, el 1989, guanya la Palma d’Or de Cannes amb «Sexe, mentides i cintes de vídeo». No té ganes de continuar en la línia de la comèdia intimista, sinó que vol rodar una pel•lícula ben diferent i es decideix per «Kafka». Després vindrà una trajectòria bastant irregular. Cal remarcar que les dues millors pel•lícules que ha fet, «Kafka» i «El falcó anglès» (1999), tenen el mateix guionista: Lem Dobbs.
La interpretació de Jeremy Irons a «Kafka» és el punt culminant de la seva carrera en aquells anys. Actor típicament anglès, procedent del món del teatre, fa un salt qualitatiu amb «Inseparables» de David Cronenberg (1988), on interpreta dos papers alhora (uns germans bessons). El 1991 rep l’Oscar al millor actor per «El misteri Von Bülow» de Barbet Schroeder. Jeremy Irons havia posat el llistó molt alt, semblava impossible que pogués anar més enllà, però amb el personatge de Kafka ultrapassa tots els límits i s’hi llueix de debò.
També Theresa Russell es trobava en plena forma. El 1987 havia protagonitzat «La viuda negra», de Bob Rafelson, amb Debra Winger i Sami Frey.
El resultat és una de les millors pel•lícules en la trajectòria tant de Soderbergh com d’alguns dels actors que hi surten.
La ressenya de La Butaca
http://www.labutaca.net/films/3/kafka.htm
L’article de Michael Löwy en francès
http://refractions.plusloin.org/spip.php?article345
L’article de Michael Löwy en italià
http://refractions.plusloin.org/spip.php?article467&lang=es
…………………………………………………………………………………………………………..
DIVENDRES 17 DE FEBRER A LES 7 DEL VESPRE
«RKO 281», de Benjamin Ross. Guió: John Logan. Basada en el documental «The Battle Over Citizen Kane». Int.: Liev Schreiber (Orson Welles), John Malkovich (Herman J. Mankiewicz), James Cromwell (William Randolph Hearst), Melanie Griffith (Marion Davies), Roy Scheider (George Schaefer), Brenda Blethyn (Louella Parsons), Fiona Shaw (Hedda Hopper), David Suchet (Louis B. Mayer), Jay Benedict (Darryl Zanuck), Ron Berglas (David O. Selznick). EUA, 1999.
RESUM
La tempesta desencadenada per «Ciutadà Kane». El magnat de la premsa William Randolph Hearst, sentint-se al·ludit pel personatge de Kane, va mobilitzar tots els seus mitjans per impedir que s’estrenés. Orson Welles va poder salvar la pel·lícula gràcies a la fallida de l’imperi econòmic de Hearst. Una reflexió sobre les dificultats de mantenir la llibertat artística dins la indústria capitalista.
CIUTADÀ KANE» EN EL SEU CONTEXT
«Ciutadà Kane» encapçala totes les llistes de les millors pel·lícules de la història del cine. Els entesos, per la seva banda, presenten Orson Welles com un geni tancat dins la bombolla de l’art i no parlen mai de les seves idees polítiques. El resultat és que ben pocs coneixen les circumstàncies en què es va rodar i estrenar «Ciutadà Kane».
Nascut el 1915 a Kenosha (Wisconsin), Orson Welles entra en el món del teatre als setze anys, durant una estada a Dublín. Gran entusiasta de Shakespeare, adapta les seves obres al món contemporani. El 1936 dirigeix a Nova York un «Macbeth» amb actors negres, ja que l’acció passa a Haití; i, el 1937, un «Juli Cèsar» situat a la Itàlia feixista.
Orson Welles es movia en els ambients de l’esquerra partidaris del New Deal de Roosevelt i participava en activitats culturals del partit comunista, que llavors, seguint la política del Front Popular, donava suport a Roosevelt i al partit demòcrata.
En les seves pel·lícules, Welles encarna personatges esperonats per la set de poder i de glòria, mostrant-ne alhora la corrupció moral i les esquerdes internes. Es posa dins la seva pell amb la intenció de donar-los gruix psicològic. El model, no cal dir-ho, són els grans malvats de Shakespeare (Macbeth, Ricard III i d’altres).
El 30 d’octubre de 1938, Welles estén el pànic per tot el país amb l’adaptació radiofònica de «La guerra dels mons» de H. G. Wells, que els oients prenen per un fet real. Gràcies a això, el 1939 signa amb l’RKO un contracte sense precedents en la història de Hollywood: un pressupost elevat, llibertat total i control del muntatge final. Per a la primera pel·lícula, vol experimentar amb la càmera subjectiva i tria «En el cor de les tenebres» de Conrad. La càmera ha de substituir l’heroi, Marlowe, sempre present i sempre invisible, i Welles vol presentar Kurtz com un dèspota nazi que exerceix el poder sobre els natius. Com que no troba cap actor adient, ell mateix interpretarà aquest personatge. El projecte, però, s’encalla. I llavors decideix fer «Ciutadà Kane», anomenat «RKO 281» durant la preparació i la filmació.
Susan Alexander Kane fa i refà un trencaclosques immens a la lúgubre mansió de Xanadú. Aquesta imatge reflecteix la trama de la pel·lícula: la recerca de la peça que falta («Rosebud») en el trencaclosques de la vida de Charles Foster Kane. «Ciutadà Kane» va impressionar molt el públic i la crítica. La seva estructura —una investigació a través d’un laberint de testimoniatges i flash-backs— contenia tres elements innovadors: 1) el noticiari del principi, que, com si fos l’índex de l’obra, resumeix la vida de Kane i indica els punts principals de la intriga; 2) l’ús sistemàtic dels flash-backs com a mitjà narratiu; 3) alguns flash-backs presenten diferents punts de vista sobre el mateix esdeveniment. Welles, d’altra banda, recorria a una sèrie de procediments (profunditat de camp, plans-seqüència, picats i contrapicats) que conferien una estètica molt especial a la pel·lícula.
El personatge central, Kane, interpretat pel mateix Welles, és una figura tràgica: aspira a ser un gran home, però fracassa, presoner dels diners i del desig insadollable de posseir objectes i persones.
William Randolph Hearst va ser, sens dubte, un dels models de Kane; però no pas l’únic. També s’ha esmentat Howard Hughes, Basil Zaharoff i d’altres. Louella Parsons, una periodista especialitzada en xafarderies, va informar Hearst del contingut de la pel·lícula. I ell es va ofendre.
Hearst havia construït el seu imperi econòmic explotant la fórmula de la premsa sensacionalista. Era propietari d’una gran quantitat de diaris, revistes i estacions de ràdio. Un dels moments més destacats de la seva carrera va ser la guerra hispano-nord-americana (abril-agost del 1898). Ell mateix es va desplaçar a Cuba per dirigir les operacions dels seus periodistes. Segons l’historiador W. A. Swanberg, amb els articles sobre l’enfonsament del «Maine» al port de l’Havana, els diaris de Hearst van assolir «el cim orgàstic del periodisme patrioter, cínic i ple de mentides».
El 1941, feia temps que Hearst havia abandonat la demagògia populista dels seus inicis. Era antisemita, filonazi, qualificava Roosevelt de «bolxevic» i en els seus diaris feia campanyes contra «els rojos». En una escena de «RKO 281» acusa Welles de no respectar la seva vida privada. Un retret hipòcrita. Abans hem vist que a Louella Parsons li donava l’ordre de fer xantatge als amos dels estudis amb fotos de les disbauxes sexuals de les estrelles de cine.
JOHN MALKOVICH, ENTRE L’ALCOHOL I LA MÀQUINA D’ESCRIURE
«RKO 281» descriu l’elaboració del guió de «Ciutadà Kane», algunes escenes de la filmació de la pel·lícula i la lluita de Welles per impedir que en cremessin el negatiu i les còpies. Per fi es va estrenar al maig del 1941.
Les discussions i les baralles entre Orson Welles (Liev Schreiber) i Herman J. Mankiewicz (John Malkovich) són un dels eixos de «RKO 281». Gràcies a les converses entre ells dos, ens podem assabentar de molts secrets de «Ciutadà Kane».
Deixant de banda si és veritat, o no, que Welles va intentar dissuadir el seu amic de signar el guió, no es pot negar l’aportació essencial de Mankiewicz, que coneixia les interioritats del clan Hearst i va escriure la primera versió del guió, a partir d’una idea original de Welles. Era el germà gran del director de cine Joseph L. Mankiewicz («De sobte, l’últim estiu», «Cleòpatra», «L’empremta»).
Al principi, els productors havien pensat filmar «RKO 281» amb una constel·lació d’estrelles de la gama més alta: Edward Norton (Welles), Dustin Hoffman (Mankiewicz), Marlon Brando (Hearst), Madonna (Marion Davies). El pressupost va anar creixent i creixent, fins a esdevenir astronòmic. Llavors el van reduir a les dimensions d’una pel·lícula destinada al canal de televisió per cable HBO, amb uns altres actors. Els espectadors hi hem sortit guanyant perquè ara podem veure una de les millors interpretacions de John Malkovich. Fa un paper que li permet lluir-s’hi.
ORSON WELLES, ESPIAT PER L’FBI
Hearst va mobilitzar tot el seu poder per esclafar Welles i impedir que s’estrenés «Ciutadà Kane». Si no ho va aconseguir va ser perquè en aquell moment el seu imperi econòmic va fer fallida. Va atiar J. Edgar Hoover, de qui era molt amic, contra Welles. L’FBI es va dedicar a espiar-lo del 1941 al 1956. Encara que els seus agents no van trobar mai cap prova que Welles fos membre del partit comunista, el 1945 l’FBI va incloure el seu nom a l’Índex de Seguretat, la llista de les persones que eren considerades «una amenaça per a la seguretat interna» i que calia empresonar en el cas d’una emergència nacional. L’FBI va esborrar Welles d’aquesta llista al setembre del 1949, quan feia dos anys que ell vivia a Europa, on s’havia instal·lat el 1947 fugint del maccarthisme.
Vet aquí el que deia l’FBI de «Ciutadà Kane» al dossier de Welles, que va arribar a tenir 222 pàgines: «Les proves disponibles ens porten inevitablement a la conclusió que la pel·lícula “Ciutadà Kane” no és altra cosa que una prolongació de la campanya del Partit Comunista per difamar un dels seus opositors més actius i més aferrissats als Estats Units [és a dir, Hearst]» (cf. «An interview with Joseph McBride. Orson Welles, the blacklist and Hollywood filmmaking», 16 de juny de 2009.
<https://www.wsws.org/en/articles/2009/06/mcb1-j16.html> [31 de gener de 2017]).
«Ciutadà Kane» no era pas un atac frontal contra el capitalisme, però la crítica de Hearst i del que representava dins la classe dirigent va enfurismar els defensors de l’«american way of death». Els jerarques de l’RKO no van tornar a donar llibertat total a Welles i van interferir en la seva pel·lícula següent, «Els magnífics Amberson», afegint-hi un final. Val a dir que la subordinació als poderosos, en la indústria del cine i en altres àmbits, no és una actitud exclusiva dels Estats Units.
«RKO 281» té algunes coses discutibles. Un abisme separava Hearst i Welles. L’oposició era total, absoluta. Doncs bé, «RKO 281» insinua, entre ells dos, alguns paral·lelismes que no tenen cap fonament, amb la intenció de treure importància a les diferències ideològiques, suavitzar el contrast i presentar la lluita entre Welles i Hearst com un combat entre egos descomunals. A vegades veiem un Welles massa rondinaire i esquerp, quan en realitat era rialler i trempat. Ara bé, malgrat les seves limitacions, «RKO 281» situa «Ciutadà Kane» en el seu context i planteja la dificultat —la impossibilitat?— de fer obres crítiques i independents dins una indústria basada en el guany econòmic i la submissió als poderosos. No és cap casualitat que la trajectòria de Welles estigués plena de problemes econòmics i projectes inacabats. No estem d’acord, però, amb els qui enterren el Welles posterior a «Ciutadà Kane». Amb moltes dificultats, això sí, va aconseguir fer pel·lícules de la mateixa qualitat, o potser superior i tot. En particular quan barrejava «el soroll i la fúria» de Shakespeare amb el gènere negre. Per ordre de preferència: «Set de mal» i «La dama de Xangai».
LA CRÍTICA HA DIT
«L’espectador veu amb els seus ulls que Hearst disposa d’enormes riqueses i Welles, en canvi, només té la seva pel·lícula i la integritat artística. I que mentre que Hearst recorre a l’antisemitisme (el seu odi contra els rojos no s’esmenta) i al xantatge econòmic per aconseguir els seus objectius, Welles, en un discurs als accionistes de l’RKO, parla del triomf del feixisme a Europa i defensa la llibertat d’expressió.
La pel·lícula, a més, té dos actors excel·lents: Liev Schreiber (en el paper de Welles) i James Cromwell (en el paper de Hearst). John Malkovich també fa una interpretació molt encertada de Mankiewicz. Les frases que diu Schreiber no són extraordinàries, a vegades són tòpiques, però aconsegueix infondre-hi una part del dramatisme de la situació de Welles: un director de cine de vint-i-cinc anys que s’enfrontava amb un dels homes més poderosos d’Amèrica.
Com que la majoria dels qui treballen a la indústria del cine sembla que hagin oblidat alguns fets importants, convé recordar-los. “Ciutadà Kane”, filmada per un director amb simpaties polítiques esquerranes (de les quals “RKO 281” no dóna cap indicació), posava en qüestió aspectes del somni americà i criticava un home que havia sacrificat els principis i la seva possible grandesa a l’altar dels diners i del poder. (És irònic que Hearst fos tan susceptible i tan talòs que no s’adonés que el retrat que d’ell havia fet Welles era bastant equilibrat i comprensiu).
A més, la campanya de Hearst contra la pel·lícula de Welles era un acte descarat de censura, que la indústria del cine es va esforçar a acatar amb entusiasme. La batalla per “Ciutadà Kane” va ser una mostra anticipada del que seria la caça de bruixes anticomunista del maccarthisme a la fi dels anys 1940 i a l’inici dels anys 1950. Va demostrar la covardia dels alts càrrecs dels estudis de Hollywood i la seva total falta d’interès pels principis democràtics.»
David Walsh, «World Socialist Web Site», 29 de novembre de 1999
……………………………………………………………………………………………………………….
DIVENDRES 20 DE GENER A LES 7 DEL VESPRE
El caso Fritz Bauer
«El caso Fritz Bauer» [Der Staat gegen Fritz Bauer], de Lars Kraume. Guió: Lars Kraume i Olivier Guez. Int.: Burghart Klaußner (Fritz Bauer), Ronald Zehrfeld (Karl Angermann), Lilith Stangenberg (Victoria), Götz Schubert (Georg August Zinn), Jorg Schuttauf (Paul Gebhardt), Sebastian Blomberg (Ulrich Kreidler), Michael Schenk (Adolf Eichmann). Alemanya, 2015.
La història secreta de la localització i detenció d’Adolf Eichmann a l’Argentina. El 1957, a Alemanya, Fritz Bauer es mou per portar-lo davant els tribunals. Els organismes oficials estan infestats de nazis, que fan tot el que poden per posar-li bastons a les rodes. Una lluita desigual, que Bauer afronta amb coratge i astúcia. I que Lars Kraume presenta en format de cine negre. Premi del Públic al Festival de Locarno del 2015.
BUSCANT EICHMANN DESESPERADAMENT
«La conspiració del silenci», de Giulio Ricciarelli, oferia una àmplia visió de la societat alemanya, amb Fritz Bauer, el fiscal general del land de Hessen, en un segon pla. La pel·lícula de Kraume, en canvi, se centra en la lluita de Bauer per caçar Adolf Eichmann. S’endinsa en els racons amagats de la política i els serveis secrets, oferint-nos un relat apassionant, que barreja tres gèneres: cine negre, d’espionatge i de denúncia política.
«Quan surto del meu despatx, em trobo en territori enemic», deia Fritz Bauer a «La conspiració del silenci». Aquí també ha de lluitar contra la presència nazi a tot arreu: la policia criminal, els serveis secrets, les institucions judicials… No es pot fiar de ningú. O de gairebé ningú. I té, encara, un altre factor en contra: la guerra freda. Washington ha deixat de banda les promeses de desnazificació i vol un govern sòlid a Bonn, un aliat fidel contra l’URSS. Jutjar Eichmann a Alemanya desencadenaria un terratrèmol polític a causa de la presència de molts nazis a les altes esferes de l’Estat, fins i tot en el govern de Konrad Adenauer. Com ara Hans Globke, el secretari d’Estat, que havia participat en la redacció de les lleis racials nazis. Bauer, malgrat tot, no afluixa, assumint el risc que l’acusin d’alta traïció pels contactes amb el Mossad.
Fins després de la seva mort no es va conèixer públicament la participació de Bauer en la detenció d’Eichmann. Lars Kraume, el director, va tenir la idea de fer aquesta pel·lícula llegint «L’impossible retour. Une histoire des juifs en Allemagne depuis 1945» d’Olivier Guez, llibre que dedica un capítol a Fritz Bauer. I tots dos han escrit el guió. L’entrellat polític de la pel·lícula es basa en fets reals, tots els detalls són verídics. I l’actor principal s’esforça per assemblar-se al seu model. Com ell, passa ràpidament de la ira a l’humor més negre.
El 1957 perdurava, en certes instàncies, la mentalitat repressiva en qüestions sexuals. La legislació nazi encara continuava vigent. Els guionistes s’han inventat, com a trama secundària, un embolic eròtic que ha dividit la crítica. Segons alguns, és un afegitó que no s’adiu amb la reconstrucció verídica dels fets històrics. Segons d’altres, «equilibra i realça el conjunt de la pel·lícula» (Sylvia Grandgirard). En fi, cada espectador en pot pensar el que vulgui. La trama principal, però, funciona la mar de bé.
És evident que Fritz Bauer feia nosa a molta gent. El van trobar mort a la banyera l’1 de juliol de 1968. El seu pis, normalment ple de carpetes i documents, estava net com una patena. A causa de les estranyes circumstàncies que envolten la seva mort, alguns creuen que es tractava d’un assassinat.
EICHMANN A L’ARGENTINA… I A JERUSALEM
No es pot esmentar la detenció d’Eichmann, i el judici posterior celebrat a Jerusalem el 1961, sense parlar del llibre que hi va dedicar Hanna Arendt, posat d’actualitat el 2013 per la pel·lícula idolàtrica de Margarethe von Trotta, amb Barbara Sukowa en el paper principal. En el llibre en qüestió, Arendt afirmava que Eichmann era un buròcrata incapaç de pensar, sense idees antisemites i sense motius ideològics. Es va deixar enganyar per la imatge que Eichmann volia donar al tribunal. Hanna Arendt «va llegir les transcripcions de les sessions del judici més atentament que ningú. I per això mateix va caure al parany: l’Eichmann de Jerusalem no era més que una màscara. I ella no se’n va adonar» (Bettina Stangneth, «Eichmann Before Jerusalem», Alfred A. Knopf, 2014, p. XXIII). En realitat, Eichmann era un fanàtic antisemita, un nazi convençut (es va adherir al partit el 1932), com va reconèixer en una sèrie d’entrevistes enregistrades a l’Argentina el 1957 pel nazi holandès Willem Sassen. («El cas Fritz Bauer» es fa ressò de les famoses cintes magnetofòniques enregistrades per Sassen i analitzades per Bettina Stangneth.) Vet aquí el que Eichmann va dir: «El buròcrata prudent [que jo era] anava acompanyat d’un… guerrer fanàtic, que lluitava per la llibertat de la meva sang. Si haguéssim exterminat els deu milions tres-cents mil jueus que Korherr ha identificat, jo podria estar satisfet i podria dir: “Molt bé, hem eliminat un enemic i hem complert el nostre deure amb la nostra sang i amb el nostre poble”». Eichmann se sentia culpable d’una sola cosa: de no haver enviat més jueus a la mort.
Eichmann era el contraexemple de la «banalitat del mal» de què parlava Hanna Arendt, si és que en el règim nazi va existir mai aquesta «teòrica» banalitat. D’altra banda, les acusacions d’Arendt contra els consells jueus («judenräte») es basaven en el llibre de l’historiador Raul Hilberg, que els odiava, si bé després va canviar d’opinió. Presentar-los com a col·laboradors dels nazis és simplista. Qui s’interessi pel tema trobarà un punt de vista diferent del d’Arendt en el documental de Claude Lanzmann «Le Dernier des injustes» (disponible a la xarxa de biblioteques, igual que el llibre de Bettina Stangneth).
LA CRÍTICA HA DIT
«Veure “El cas Fritz Bauer” ha estat una experiència meravellosa, que demostra que els alemanys no sols saben fer pel·lícules excel·lents sobre qüestions legals, sinó que també és possible inventar-se trames convincents sobre el nazisme. Aquí la raó principal és probablement l’excel·lent guió i direcció de Lars Kraume. El cineasta, d’origen italià, fa vint anys que roda pel·lícules, i la seva experiència es nota. Haig de confessar que no coneixia el seu nom, potser perquè en els darrers anys ha treballat molt en televisió, però m’ha convençut.
Un altre factor que explica el bon resultat de la pel·lícula és Burghart Klaußner. Des de fa anys és un dels actors alemanys més sòlids i gosaria dir que és un dels millors actors actius avui dia. El seu Fritz Bauer és sens dubte comparable a les seves anteriors interpretacions, potser millor i tot. El mateix es pot dir de Ronald Zehrfeld, que durant els dos darrers anys ha anat entrant a poc a poc, però amb fermesa, en l’elit dels actors alemanys. I no hem d’oblidar els actors secundaris, que saben aprofitar els minuts que els donen, especialment Sebastian Blomberg, un dels principals antagonistes.
El guió de la pel·lícula és extraordinari. Aconsegueix ser políticament interessant i pertinent sense perdre’s en els detalls ni fer-se avorrit. No sols coneixem els personatges en l’exercici de la professió, sinó també en la seva vida privada (o en la falta de vida privada). I finalment, però no per això menys important, la pel·lícula aconsegueix fer riure en algunes situacions. Una excel·lent actuació principal ens ofereix tot el que es pot demanar a una barreja d’obra dramàtica i d’intriga política, que, a més, de tant en tant ens fa riure. Avui dia, tot això no ho veiem gaire sovint. No us la perdeu. Es mereix tots els elogis que li dediquen. Molt recomanable».
Thomas Horst, «Internet Movie Database», octubre del 2015
—–oOo—–
Dissabte 17 de desembre a les 19:30 h
«Antonia», de Marleen Gorris. Int.: Willeke van Ammelrooy, Els Dottermans, Marina de Gaaf. Holanda, 1995.
«Un conte de fades feminista», segons la directora. El comportament independent d’Antonia i la colla que es reuneix a la seva granja es barreja amb la vida quotidiana del poble on viuen, tractant-ne diferents aspectes: la mort, la religió, el sexe, el lesbianisme, l’amistat i l’amor.
El 1996 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i el premi People’s Choice al Festival de Toronto.
En aquesta pel·lícula, Marleen Gorris va deixar ben clar el seu interès per la situació de la dona a la nostra societat. Serà una constant de la seva obra. L’any 2000, amb «La defensa Luzhin», fa una adaptació personal de la novel·la de Nabòkov, ambientada en el món dels escacs, augmentant el protagonisme del personatge femení, Natalia, interpretat per Emily Watson. El 2011 dirigeix «Within the Whirlwind» [Dins el remolí], basada en els escrits autobiogràfics d’Eugenia Ginzburg. Presenta el terror estalinista dels anys 1936 i 1937 i la supervivència en un camp de presoners a través dels ulls d’una dona, interpretada també per Emily Watson.
La crítica ha dit:
«Aquesta crònica de família matriarcal pinta, en una sèrie de quadres a l’estil de Ruysdael o de Bruegel, l’existència triomfal d’una viuda pagesa molt senzilla. Començant després de la Segona Guerra Mundial, quan Antonia torna al seu poble natal del sud catòlic del país, l’obra s’estructura com un gran “flash-black” i segueix el ritme de l’etern retorn de les estacions.
Després del treball ve la gatzara natural, que es burla de les prohibicions d’una religió de sagristia: les ales gegants d’un àngel guardià dominen la pila de fems davant les cases roses de fusta. Al “realisme”, les fugues de Bach —la néta d’Antonia és matemàtica i compositora genial— hi donen un contrapunt eufòric.
La bellesa és exclusivament “femenina”. Quan Thérèse, mare d’un nen superdotat, mira amb tendresa la bonica mestra d’escola, sorgeix davant els nostres ulls la “Venus” de Botticelli.»
Eithne O’Neill, «Positif», núm. 435, maig del 1997
—–oOo—–
Divendres 18 de novembre a les 19:30 h
